Els relats humorístics d’arrel lingüística: consideracions a propòsit del tipus ATU 1699 («Malentesos entre parlants de diferents llengües»)

摘要

Si bé es mira, al darrere d’una rialla o d’un somriure hi ha sempre una tragèdia. Fet i fet, l’humor pren base en el fracàs i constitueix, precisament, una estratègia —privativa de l’espècie humana— per a la superació o la sublimació de les inclemències vitals. Així doncs, inventem i contem acudits que delaten la feblesa de les institucions polítiques i religioses que, suposadament, ens haurien de dignificar socialment; ens riem de la vulnerabilitat del cos humà; fem burles dels elements que ens recorden la condició zoològica, biològica i mortal (pensem només en l’inesgotable filó dels relats escatològics i sexuals; en les gràcies que desperten els gestos antropomòrfics d’un animal; en l’humor negre vinculat a la mort, les seues circumstàncies, els seus rituals; en el riure instintiu davant l’accident enregistrat per un videoaficionat; etc. També les llengües, naturalment, són una font de rialles i calamitats: quan el llenguatge trontolla —allà on les paraules fracassen— no solament queda en evidència la presumpta dignitat de l’espècie, sinó també una dramàtica limitació en les formes de la comunicació, i en les possibilitats de concepció del món. En últim terme, el fracàs del llenguatge és el fracàs de l’ànima humana —nua, òrfena, aïllada, terriblement sola davant les complexitats de l’existència. En aquest article ens proposem aportar algunes consideracions analítiques sobre els fonaments humorístics subjacents a diferents relats populars que tradicionalment han estat catalogats en el tipus ATU 1699 (Malentesos entre parlants de diferents llengües), amb la intenció d’encetar una reflexió sobre l’oportunitat de distingir-hi uns subtipus determinats.